(valencià)
Volem recuperar la revolta!! Ens apropiem de l’espai públic, l’okupem i busquem retornar el dia de l’Orgull a la seua data original, el 28 de juny. Fa ara 54 anys, la Revolta de Stonewall fou una insurrecció de putes, travestis, marikes, marimatxes, racialitzades i pobres que s’enfrontaren durant cinc dies a rajolades i botellades al carrer amb la policia. Un any més, denunciem que són més benvinguts a la marxa de l’orgull els polítics neoliberals i la policia que les marikes migrants amb ploma, els mateixos polítics que recolzen obertament polítiques de fronteres i racisme institucional, i que van tapar i van eixir sense conseqüències de la massacre de Melilla que va ocórrer ara fa un any, quatre dies abans del nostre dia, malgrat la provada participació d’efectius policials espanyols.
La lluita antirracista i la lluita migrant estan totalment excloses del Pride, però és completament necessària per a moltes de nosaltres, que vivim a cossos racialitzats i també sofrim el transtortamarikabipanodi. L’homofòbia, la serofòbia i el transtortamarikabipanodi venen històricament de la ma de l’occidentalització. És una pràctica colonialista considerar que en altres comunitats del món, les persones no hetero-cis són violentades en un major grau que al “primer món”, i també ajuda a reforçar la supremacia blanca el fet d’assumir que solament les formes de lluita occidentals són vàlides.
Volem festa, sí, però no la festa del capitalisme, no els seus referents musicals de la indústria mainstream, no els seus codis estètics, ni els seus desitjos normatius. Les pràctiques construïdes des del capitalisme, l’heterosexualitat, la monogàmia i la família nuclear invisibilitzen la nostra àmplia diversitat, que es desplega en infinitud de formes. Rebutgem adaptar el nostre món sexeafectiu a les dinàmiques del mercat. La instrumentalització de les revindicacions LGTBQIA+ és un exemple perfecte de com el mercat vol integrar aquest col·lectiu en la seua concepció de progrés capitalista.
Aquests últims anys hem pogut patir l’exponencial avanç del turisme a la ciutat de València, que està convertint en inhabitables barris com Ciutat Vella, El Cabanyal o Russafa, expulsant al veïnat més empobrit per dinàmiques especulatives, com per exemple, pujades de lloguer o la proliferació de pisos turístics. Dia rere dia, policia i multipropietaris efectuen desallotjaments i desnonaments, deixant a gent al carrer. Lluny de posar límit a això, l’Ajuntament, i més concretament el Partit Socialista, vinculat al lobby immobiliari, ha estat fomentat aquestes pràctiques, col·locant-lis una etiqueta arcoiris al llarg d’aquests últims huit anys. Al febrer de 2023, la vicealcaldessa i regidora de Desenvolupament Urbà Sandra Gómez (PSPV), va presentar la candidatura de València a la Convenció Anual de IGLTA en 2024, la principal xarxa mundial d’empreses turístiques LGBTI, a la qual València ja pertany, promocionant aquest tipus de turisme a la nostra ciutat. Òbviament no esperem res millor del nou ajuntament sorgit després de les eleccions de maig, però veiem probable que les retallades en matèria LGTBI que vinguin, seran sobre qüestions relacionades amb drets, no amb negocis.
Com a colofó, València serà en 2026 la seu dels Gay Games, versió gai dels Jocs Olímpics. Un esdeveniment que des de fa anys enrere turisme LGTBI i que promou un model homonormatiu que emfatitza els cossos cis, masculins, capacitats, desitjables pel cànon de bellesa i amb poder adquisitiu. La pàgina que publicita l’edició valenciana és més semblant a un catàleg turístic que a un esdeveniment esportiu, que suposadament promou la cultura i la igualtat. Per si això no fora poc, un dels patrocinadors dels Gay Games de 2026 és l’empresa estatunidenca General Electric, una de les empreses que més milers de milions de dòlars obté de la indústria armamentística, a la qual venen peces per a míssils, coets, bombes, metralladores i avions. Entre moltes atrocitats, General Electric va col·laborar en l’ascens al poder del Partit Nazi a Alemanya, i va subministrar components a l’aviació alemanya, amb els quals va poder bombardejar reiteradament València i altres ciutats de la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola. En l’actualitat, General Electric està darrere de l’armament que l’estat d’Israel utilitza per a massacrar a la població palestina de Cisjordània i Gaza, dels bombardejos del govern turc sobre el Kurdistan lliure, o de la destrucció de llogarets i pobles a Iemen a les mans de la coalició liderada per l’Aràbia Saudita en la guerra que assola el país des de 2014, i que s’ha cobrat centenars de milers de vides.
El LGTBI li serveix per a empreses com a General Electric per a ocultar la seua complicitat amb els crims contra la humanitat i les vulneracions dels drets humans gravíssimes que fan els estats (en molts casos amb polítiques de LGTBIfòbia ), als quals ven components armamentístics. Aquestes polítiques, venudes com a suport a la comunitat LGTBI, no fan altra cosa que enriquir a uns pocs, fomentant l’statu quo internacional i les seues guerres, i aguditzant l’empobriment de la població. En últim terme, ens col·loquen a les dissidents sexuals i de gènere com un producte de consum, que serveix només per a rentar-se la cara, i que ens precaritza encara més del ja gran índex de precarització que tenim, marginalitzant als qui no complim els cànons homonormatius i tractant convertir-nos en còmplices dels seus genocidis.
Enfront d’això, des de l’Orgull Crític ens agradaria que les associacions LGTBI valencianes que estan recolzant els Gay Games reflexionaren sobre quines conseqüències tenen aquests dins i fora de València. Cridem al rebuig i al boicot de tots aquests esdeveniments, i com alternativa proposem l’organització als barris, el foment de les nostres xarxes de suport i la lluita per l’habitatge mitjançant l’acció directa, com està desenvolupant el Sindicat d’Habitatge de València i diversos moviments socials de la ciutat. Perquè aquestes pràctiques i aquests espais han demostrat que ens poden ajudar front als problemes d’habitatge que pateix gran part de la nostra comunitat, mentre que les institucions, l’empresariat gai i el moviment LGTBI oficial, en major o menor grau, estableixen les bases de la nostra falta d’accés a un habitatge i de la nostra precarització. Des de l’Orgull Crític rebutgem la propietat privada i reivindiquem l’okupació, tant per a viure, com des de la necessitat política de Centres Socials Okupats on vincular-nos i crear espais segurs i interseccionals.
Aquests espais que tractem de generar xoquen amb la realitat diària de moltes persones trans, que s’enfronten als intents d’assetjament i enderrocament diaris d’una societat que els nega la seua identitat, tant en vida com en la mort. L’ús de la informació en els mitjans de comunicació és tan opaca, trànsfoba i manipuladora, que a l’hora de consultar les notícies, de vegades no es pot saber quina és la identitat vertadera de la persona, perquè els mitjans no la respecten.
En un estudi realitzat amb persones trans en l’àmbit educatiu, el 50% dels qui van participar s’havien autolesionat i més del 60% havien tingut ideacions suïcides. No hi ha cap estudi científic oficial sobre suïcidis de persones trans al Regne d’Espanya, i els que hi han, han hagut de realitzar-se des d’associacions. Això porta a pensar que les persones trans no som d’interés públic, o que la premsa només ens utilitza per a promoure els seus interessos econòmics i polítics, tergiversant les nostres realitats i fomentant discursos transexcloents.
En paral·lel a tot això, enguany s’ha aprovat la llei trans estatal. Durant tot aquest procés s’han emportat a debat públic les nostres identitats i hem patit moltíssima violència. Mentre la ultradreta i els «feminismes» transexcluoents ens han utilitzat per a créixer i fomentar les seues agendes d’odi, el moviment LGTBI -i trans en particular- ha invertit infinitat d’energies a donar suport a aquesta llei i enfrontar-se a aquests discursos, donant com a resultat una llei sens dubte insuficient.
Entre les insuficiències d’questa llei, destaquem que fins als 12 anys no es pot canviar el sexe registral, i fins als 16 es necessita del permís dels tutors legals o d’un jutjat. La gent no binària no apareix en cap moment en el text, deixant a un costat a gran part de la comunitat trans, i s’ha exclòs, a més, a les persones migrants que no obtenen la condició d’asil polític (el qual s’ha ampliat lleument amb la llei), per la qual cosa la majoria continuaran patint no només racisme institucional, sinó també transfòbia institucional, ja que no poden fer cap canvi registral.
A l’hora d’iniciar el tractament hormonal, la llei trans autonòmica valenciana no estipula que les persones trans tinguem que passar consulta en sexologia, no obstant, el personal mèdic no està complint amb els nous protocols, derivant-nos sistemàticament a psicologia, amb la justificació de que han de verificar amb seguretat la nostra identitat, ficant-nos així una trava més a l’hora de transitar i qüestionant-nos una vegada rere altra. A la província de València, això es tradueix en la pràctica de remetre a les persones trans a Felipe Hurtado, sexòleg encarregat de la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Dr. Peset. Aquesta persona té un llarg historial de situacions poc respectuoses cap a la gent trans que tracta, especialment cap a la gent no binària. Es dedica a preguntar per les seues pràctiques sexuals a persones trans, en cas de que estiguen amb altres persones trans, i a negar hormones sense explicació. Les horribles conseqüències que té això en la vida de les persones que es veuen obligades a exposar-se a aquesta persona són bastant òbvies.
Volem un any més mostrar el nostre recolzament a lis treballadoris sexuals, apostant pels seus drets. Les violències institucionals que patim lis putis als últims anys han passat arran la Llei Orgànica de garantia integral de la llibertat sexual, també anomenada la llei del soles sí és sí, on es condemna el fet de publicitar-nos, i en la qual van tractar en un origen de vulnerar els llocs on poder treballar, a través de les sancions a la terceria locativa.
Al País Valencià l’aprovació del Fòrum valencià per a l’abolició de la prostitució, com a grup de treball adscrit a la Conselleria de Justícia, Interior i Administració Pública, ha empitjorat la situació de lis treballadoris sexuals. Aquest fòrum s’ha traduït en un model d’ordenança abolicionista, al qual es pot adscriure qualsevol municipi, fent així perillar el nostre treball i la nostra forma de subsistència. Municipis com Alba, Orihuela i Elx, ja els estan implementant, fent perillar les nostres formes de treball.
Dintre d’aquest fòrum es crea un servei públic nou, l’anomenat Programa Alba, que es dedica a acreditar a lis treballadoris sexuals com a víctimes per poder obtenir uns drets que deurien ser universals, o amb la finalitat de sol·licitar prestacions econòmiques -amb la condició d’abandonar el treball sexual-, que tarden mesos en aprovar-se, com la RVI (Renta Valenciana d’Inclusió). I mentre esperem, què fem? Ens alimentem de l’aire? Sí, som víctimes, però víctimes del seu sistema institucional i burocratitzat.
Reivindiquem que el treball sexual és treball. Lluitem contra la violència institucional que ens vol controlar i reprimir amb el punitivisme. Lluitem contra el seu sistema putifóbic, que ens invisibilitza i ens nega drets i llibertats, i que només ens exposa a la perillositat del treball sexual. Diàriament ens enfrontem a una penalització institucional sistemàtica que dista molt d’aconseguir una llibertat real de les nostres sexualitats, les nostres identitats i les nostres formes de treball.
No tolerem que feministes pertanyents a diversos partits polítics, com el PSOE, de clara corrent neoliberal, s’autoproclamen abolicionistes i al mateix temps diguen: “el meu cos és meu”. Ja sabem el que vol dir això per a elles: “el meu cos és meu, sempre que les meues pràctiques siguen les de la família burgesa”.
Denunciem el corrent del feminisme punitivista que s’ha apropiat del terme “abolicionisme”. L’únic que s’ha d’abolir és la tortura sistemàtica, les fronteres o la Llei d’Estrangeria. Les nostres identitats i formes de treball existeixen, encara que a algunes no els hi vinga bé. Estem amb lis nostris companyis putis i també som lis putis.
Per tot això i molt més, la nostra valoració dels últims huit anys de govern «progressista» a l’ajuntament i la Generalitat no és bona, ja que realment poques millores hem experimentat en les nostres vides. No obstant això, mirem amb encara més por els governs que es puguen desenvolupar d’aquí endavant, ara que les institucions han tornat a les mans de la dreta i la ultradreta. El PP necessita aquesta vegada a Vox per a governar, i Vox ja ha manifestat les seues pretensions de modificar qüestions educatives i d’assumptes socials, com la llei trans valenciana o la d’habitatge, la qual cosa, sense cap mena de dubtes, precaritzarà encara més les nostres vides. La ja confirmada presència de ultradretans en determinades conselleries (Educació, Serveis Socials…), pareix materialitzar aquests desitjos. Preveiem una violència social encara major cap a les persones racialitzades i trans, atenent la desfilada d’odi cap a aquests colectius que hem pogut observar entre aquesta classe política i els seus mitjans de comunicació. Imaginem també a uns cossos policials encara més impunes i disposats a agredir-nos del que ja han sigut aquests últims anys.
Però no volem posar únicament energies a mantenir les engrunes aconseguides, sinó que preferim començar a generar des d’avui mateixa més pràctiques de resistència, de proximitat entre col·lectius i de col·laboració per a lluitar al carrer i donar una resposta contundent a allò que ens sobrevinga. Ens vinculem entre nosaltres perquè som “l’altre”, allò estrany, deforme. Volem traure el glamour del fem. Si l’home blanc cis erguit i sa de classe mitjana capitalista és l’Un (igual que l’hetero), nosaltres seguim sent l’Altre.
Governe qui governe, continuem sent lis altris. Organitzem, col·lectivitzem i combatem.
Mamarratxis organitzadis, feixistes horroritzadis
—
(castellà)
Queremos recuperar la revuelta!! Nos apropiamos del espacio público, lo okupamos y buscamos devolver el día del Orgullo a su fecha original, el 28 de junio. Hace ahora 54 años, la Revuelta de Stonewall fue una insurreción de putas, travestis, maricas, marimachos, racializadas y pobres que se enfrentaron DURANTE CINCO DÍAS a ladrillazos y botellazos en la calle con la policía. Un año más denunciamos que son más bienvenidos a la marcha del orgullo los políticos neoliberales y la policía que las marikas migrantes con pluma, los mismos políticos que apoyan abiertamente políticas de fronteras y racismo institucional, y que taparon y salieron sin consecuencias de la masacre melillense que ocurrió ahora hace un año, cuatro días antes de nuestro día, a pesar de la probada participación de efectivos policiales españoles.
La lucha antirracista y la lucha migrante están totalmente excluidas del Pride, mientras que son una necesidad de muches de nosotres, que vivimos en cuerpos racializados y que también sufrimos el transtortamarikabipanodio. La homofobia, la serofobia, el transtortamarikabipanodio vienen históricamente junto con la occidentalización. Es una práctica colonialista considerar que en otras comunidades del mundo, las personas no hetero-cis son violentadas en un mayor grado que en el «primer mundo». También es reforzar la supremacía blanca asumir que solamente las formas de lucha occidentales son válidas.
Queremos fiesta, sí, pero no la fiesta del capitalismo, no sus referentes musicales de la industria mainstream, no sus códigos estéticos, ni sus deseos normativos. Las prácticas sexoafectivas construidas desde el capitalismo, la heterosexualidad, la monogamia y la familia nuclear invisibilizan nuestra amplia diversidad, que se desplega en muchos niveles. Rechazamos adaptar nuestro mundo sexoafectivo a las dinámicas del mercado. La instrumentalización de las reivindicaciones LGTBQIA+ es un ejemplo perfecto de cómo el mercado quiere integrar este colectivo en su concepción de progreso capitalista.
Estos últimos años hemos podido sufrir el exponencial avance del turismo en la ciudad de València, que está convirtiendo en inhabitables barrios como El Carmen, El Cabanyal o Russafa, expulsando al vecindario más empobrecido por dinámicas especulativas como subidas de alquiler o proliferación de pisos turísticos. Día a día, policía y multipropietarios efectúan desalojos y desahucios, dejando a gente en la calle. Lejos de poner límite a esto, el Ayuntamiento y más concretamente el Partit Socialista -vinculado al lobby inmobiliario- ha estado fomentado estas prácticas y les ha ido colocando una etiqueta arcoiris en estos últimos ocho años. En febrero de 2023 la vicealcaldesa y concejala de Desarrollo Urbano Sandra Gómez (PSPV) presentó la candidatura de València a la Convención Anual de IGLTA en 2024, la principal red mundial de empresas turísticas LGBTI, a la que València ya pertenece, promocionando este tipo de turismo en nuestra ciudad. Obviamente no esperamos nada mejor del nuevo ayuntamiento, surgido tras las elecciones de mayo, pero vemos probable que los recortes en materia LGTBI que hagan serán sobre cuestiones relacionadas con derechos, no con negocios.
Como colofón, València será en 2026 la sede de los Gays Games, versión gay de los Juegos Olímpicos. Un evento que desde hace años atrae turismo LGTBI y promueve un modelo homonormativo que enfatiza los cuerpos cis, masculinos, capacitados, deseables por el canon de belleza y con poder adquisitivo. La página que publicita la edición valenciana es más parecida a un catálogo turístico que a un evento deportivo que supuestamente promueve la cultura y la igualdad. Y por si esto no fuera poco, para los Gay Games de 2026 uno de sus patrocinadores es la estadounidense General Electric, una de las empresas que más miles de millones de dólares obtienen de la industria armamentística, a la que venden piezas para misiles, cohetes, bombas, ametralladoras y aviones. Entre muchas atrocidades, General Electric colaboró en el ascenso al poder del Partido Nazi en Alemania, y suministró componentes a la aviación alemana con los que pudo bombardear reiteradamente València y otras ciudades de la zona republicana durante la Guerra Civil Española. En la actualidad, General Electric está detrás del armamento que el estado de Israel usa para masacrar a la población palestina de Cisjordania y Gaza, de los bombardeos del gobierno turco sobre el Kurdistán libre, o de la destrucción de aldeas y pueblos en Yemen a manos de la coalición liderada por Arabia Saudí en la guerra que asola el país desde 2014 y que se ha cobrado cientos de miles de vidas.
Lo LGTBI le sirve a empresas como General Electric para ocultar su complicidad con los crímenes contra la humanidad y las vulneraciones de los derechos humanos gravísimas que hacen los estados a los que vende componentes armamentísticos, en varios casos con políticas de LGTBIfobia de estado. Estas políticas, vendidas como apoyo a la comunidad LGTBI, no hacen otra cosa que enriquecer a unos pocos, fomentar el statu quo internacional y sus guerras, ahondar en el empobrecimiento de la población y en último término nos coloca a les disidentes sexuales y de género como un producto de consumo, de lavado de cara, nos precariza aún más del ya alto índice de precarización que tenemos, nos marginaliza a quienes no cumplimos los cánones homonormativos e intenta convertirnos en cómplices de genocidios.
Frente a esto, desde el Orgull Crític nos gustaría que las asociaciones LGTBI valencianas que están respaldando los Gay Games reflexionaran sobre qué consecuencias tienen estos dentro y fuera de València. Llamamos al total rechazo y boicot de todos estos eventos, y como alternativa proponemos la organización en los barrios, el fomento de nuestras redes de apoyo y la lucha por la vivienda mediante la acción directa, como está desarrollando el Sindicat d’Habitatge de València y diversos movimientos sociales de la ciudad. Porque estas prácticas y estos espacios han demostrado que nos pueden ayudar frente a los grandes problemas de vivienda que padece gran parte de nuestra comunidad, mientras que las instituciones, el empresariado gay y el movimiento LGTBI oficial, en mayor o menor grado, sientan las bases de nuestra falta de acceso a una vivienda y de nuestra precarización. Desde el Orgullo Crítico rechazamos la propiedad privada y reivindicamos la okupación, tanto para vivir, como desde la necesidad política de Centros Sociales Okupados donde vincularnos y crear espacios seguros e interseccionales.
Estos espacios que intentamos generar chocan con la realidad diaria de muchas personas trans que se enfrentan al acoso y derribo diario de una sociedad que les niega su identidad, tanto en vida como en los últimos en los que personas trans se han suicidado. El uso de la información en los medios de comunicación es tan opaca, tránsfoba y manipuladora, que a la hora de consultar las noticias a veces no se puede saber cuál es la identidad verdadera de la persona porque los medios no la respetan.
En un estudio realizado con personas trans en el ámbito educativo el 50 % de quienes participaron se habían autolesionado y más del 60 % habían tenido ideaciones suicidas. No hay ningún estudio científico oficial sobre suicidios de personas trans en el Reino de España, sino que estos estudios son realizados por asociaciones. Esto lleva a pensar que las personas trans no somos de interés público, o que la prensa sólo nos utiliza para promover sus intereses económicos y políticos, tergiversando nuestras realidades y fomentando discursos transexcluyentes.
En paralelo a todo esto, este año se ha aprobado la ley trans estatal. Durante todo este proceso se ha llevado a debate público nuestras identidades, hemos sufrido muchísima violencia al respecto, la ultraderecha y los «feminismos» transexcluyentes nos han utilizado para crecer y fomentar sus agendas de odio, el movimiento LGTBI y trans en particular ha invertido infinidad de energías en apoyar esta ley y enfrentarse a estos discursos, y el resultado ha sido una ley a todas luces insuficiente.
Entre sus insuficiencias, destacamos que hasta los 12 años no se puede cambiar el sexo registral, y hasta los 16 necesitas el permiso de tutores legales o de un juzgado. La gente no binaria no aparece en ningún momento en el texto, dejando a un lado a gran parte de la comunidad trans. Y se ha excluido a las personas migrantes que no obtienen la condición de asilo político, el cual se ha ampliado levemente con la ley, por lo que la mayoría seguirán sufriendo racismo institucional y además transfobia institucional, ya que no pueden hacer ningún cambio registral.
En el caso de que las personas trans queramos iniciar tratamiento hormonal, la ley trans autonómica valenciana no te obliga a pasar consulta en sexología, pero en cambio el personal médico no está cumpliendo con los nuevos protocolos derivando mecánicamente a psicología con la justificación de que han de verificar tu seguridad en tu identidad, poniéndonos una traba más a la hora de transitar, cuestionando vez tras vez nuestra identidad. En la provincia de València esto se traduce en remitir a las personas trans a Felipe Hurtado, sexólogo encargado de la Unidad de Identidad de Género del Hospital Dr. Peset. Esta persona tiene un historial poco respetuoso hacia la gente trans en los largos años que lleva tratándola, y en especial hacia la gente no binaria. Se dedica a preguntarles por sus prácticas sexuales si están con otras personas trans, y a negarles hormonas sin explicación. Las horribles consecuencias que tiene esto en la vida de las personas que se ven obligadas a exponerse a esta persona son bastante obvias.
Queremos un año más mostrar nuestro espaldarazo a les treballadores sexuales, apostando por sus derechos. Las violencias institucionales que sufrimos les putes en los últimos años han pasado por una Ley Orgánica 10/2022, de 6 de septiembre, de garantía integral de la libertad sexual, la llamada ley del sólo sí es sí, donde condenan el hecho de poder publicitarnos y donde se intentó en un inicio vulnerar los lugares donde poder trabajar por las sanciones a la tercería locativa.
En el País Valenciano la aprobación del Fòrum valencià per a l’abolició de la prostitució, como grupo de trabajo adscrito a la Consejería de Justicia, Interior y Administración Pública ha empeorado la situación de les treballadores sexuales. Este foro se ha traducido en un modelo de ordenanza abolicionista donde se puede adscribir cualquier municipio, haciendo peligrar nuestro trabajo y nuestra forma de subsistencia. Municipios como Alba, Orihuela y Elche, ya los están implementando, haciendo peligrar nuestras formas de trabajo.
Aún así, la creación de un servicio público dentro de este foro, llamado Programa Alba, que al que se dedica es a acreditar a les treballadores sexuales como víctimas para poder obtener unos derechos que deberían de ser universales o con el fin de solicitar prestaciones económicas que tardan meses al aprobarse con la condición de abandonar el trabajo sexual, como la RVI (Renta Valenciana de Inclusión) y mientras esperamos, ¿qué hacemos? ¿Nos alimentamos del aire? Sí, somos víctimas, pero víctimas de su sistema institucional y burocratizado.
Reivindicamos que el trabajo sexual es trabajo. Luchamos contra la violencia institucional que nos quiere controlar y reprimir con el punitivismo. Luchamos contra su sistema putofóbico, que nos invisibiliza y nos niega derechos y libertades, y que únicamente nos expone a la peligrosidad del trabajo sexual. Diariamente nos enfrentamos a una penalización institucional sistemática que dista mucho de conseguir una libertad real de nuestras sexualidades, nuestras identidades y nuestras formas de trabajo.
No toleramos que feministas pertenecientes a varios partidos políticos, como el PSOE, de clara corriente neoliberal, se autoproclamen abolicionistas y, al mismo tiempo, digan: “mi cuerpo es mío”. Ya sabemos qué quiere decir esto para ellas: “mi cuerpo es mío, siempre que mis prácticas sean las de la familia burguesa”.
Denunciamos la corriente del feminismo punitivista que se ha apropiado del término “abolicionismo”. Lo único que se tiene que abolir es la tortura sistemática, las fronteras, la Ley de Extranjería. Nuestras identidades y formas de trabajo existen, aunque a algunes no les venga bien. Porque estamos con nuestres compañeres putes y porque nosotres somos les putes.
Por todo esto y mucho más, nuestra visión de estos últimos ocho años de gobierno «progresista» en el ayuntamiento y la Generalitat no es buena, ya que pocas mejoras hemos experimentado realmente en nuestras vidas. Sin embargo, miramos con todavía más miedo los gobiernos que puedan desarrollarse ahora que estas instituciones han vuelto a manos de la derecha y la ultraderecha. El PP necesita esta vez a Vox para gobernar, y Vox ya ha manifestado sus pretensiones de modificar cuestiones educativas y de asuntos sociales, como la ley trans valenciana o la de vivienda, lo cual sin dudas hará más complicadas todavía más nuestras vidas. Prevemos una violencia social aún mayor hacia las personas racializadas y trans, visto el desfile de odio hacia estos grupos asentado en esta clase política y en sus medios de comunicación. E imaginamos a unos cuerpos policiales aún más impunes y dispuestos a agredirnos de lo que ya han sido estos últimos años.
Pero no queremos poner únicamente energías en mantener las migajas conseguidas, sino que preferimos comenzar a generar desde hoy mismo unas prácticas de resistencia, de mayor cercanía entre colectivos, de colaboración para luchar en la calle y dar fuerte respuesta a lo que nos sobrevenga. Nos vinculamos entre nosotres porque somos «lo otro», lo raro, lo deforme. Vamos a sacar el glamour de la basura. Si el hombre blanco gay cis erguido y sano de clase media capitalista es lo Uno (igual que el hetero), nosotres seguimos siendo lo otro.
Gobierne quien gobierne, seguimos siendo les otres. Organicemos, colectivicemos y combatamos.
Mamarrache organizade, fascista horrorizade.
